La sostenibilitat de la vida

"Per comença dibuixem una quadricula al terra amb guix, un gest que s’ha repetit al llarg del dels segles. La xarranca el joc de la vida, representa el recorregut de la terra fins al cel, un viatge d’anada i de retorn que simbolitza els cicles de la vida. "

Res ha canviat. Encara és molt fàcil pensar que les dones ens ocupen de la cura, de la mateixa manera que en altres temps, però ara la qüestió s’agreuja perquè la importància de la tasca que duem a terme les dones no es reconeix socialment. Això és així  perquè mai no s’ha percebut la cura com la sostenibilitat de la vida.

"La majoria del recorregut al fem amb un sol peu, mantenint l’equilibri. Per tant en primer lloc cal reflexionar sobre què és la cura i quin paper juga.

Una definició clàssica de la cura al·ludiria a l’acció estricta de cuidar. Què vol dir cuidar?"

Cuidar és una acció vinculada directament a l’atenció i a la dependència.

 Les persones necessitem ser cuidades desprès de néixer i, a mesura que creixem aparentment som menys dependents fins que a l’ultima etapa de les nostres vides,  tornem a dependre de la cura. Malgrat   la suposada autonomia que ens brinda l’adultesa, la cura no deixa de ser imprescindible durant tota la vida.

"Hi ha caselles on es poden recolzar els dos peus i descansar, en d’altres, col·loquem els peus en caselles diferents per fer una giragonsa i tornar".

Mentre que el treball de fora de la llar ha dignificar els homes, el treball domèstic ha invisibilitzat les dones.

Amb tot,  l’accés de les dones al mercat laboral no ha estat un èxit . Les dones actualment continuem atrapades en el rol de cuidadores, complementem el treball extra domèstic amb les principals responsabilitats de la cura. Per això diem que la dona es configura sota el model pervers de la doble presència. Els homes continuen molt poc implicats en les tasques de la cura i la majoria de les dones, per altra banda, ocupem feines precàries.

"També hi ha caselles que desqualifiquen, i envien a les persones fora del joc".

Mentre tant,  les necessitats de la cura s’han anat incrementant a causa dels canvis social... augment de l’esperança de vida, l’envelliment de la població, la valoració de l’oci... No hi ha capacitat per cobrir totes les demandes de la cura, i l’estat no garanteix cap mena de suport.

Per tot això hi ha expertes que defensen que estem experimentant una Crisi de la cura. Crisi que va començar molt abans de l’actual perversa crisi financera (primer els diners, els bancs, i després les persones)

Hem de prioritzar la crisi de la cura, perquè la sostenibilitat de la vida depèn de com la gestionem.

"Les dones portem tota la vida saltant caselles, tornant a començar una i altra vegada , tossudes i embrancades, decidides a inventar nous itineraris, desfer els nusos que ens atrapen. Si alguna cosa hem aprés és ha tenir paciència i el valor de la col·lectivitat, la creativitat i la cooperació".

Reflexions i sintesis, sobre l'article del  Sindillar "Qui cuida a qui?" i

Eva Fernández, La Xarranca  (Diari Directa 272 9 de maig  de 2012)

Dibuixant el món local que volem

#Sant Joan Despi #Estafa ParticipacionesPreferentes 

autor: Manuel Ruiz Casanellas

En aquests moments hi ha molta gent a Sant Joan que s’implica d’una manera o d’una altra amb iniciatives socials que són totes elles molt lloables i urgents, però potser  perdem força i ens manca la capacitat d’atenció per observar, i si ens fixéssim bé endevinaríem  moltes de les nostres complicitats.

Per començar, el passat 15 de juny vaig assistir a un dels tallers d’estiu presentat pel grup d’Iniciativa. Grup polític, de l’equip de govern, que compta amb la meva simpatia. Tanmateix, les seves propostes i alternatives per crear ocupació són les que ja fa temps venim reflexionant i impulsant des de els moviments socials a les places. Per això vaig trobar molt a faltar la manca d’ iniciativa a l`hora de comptar amb els col·lectius locals. Col·lectius de gent que amb molt d’esforç volem formar part d’aquest procés de transformació,  participació  i cohesió local. Crec que hem d’aprendre de altres municipis de les seves experiències col·lectives i solidaries. Però malauradament la meva percepció és que necessitem de manera urgent començar per treballar la confiança en la gent i en l’administració local.

D’iniciatives han estat i són moltes. El teixit associatiu és immens (com diria el nostre alcalde). Sent així, sent tanta la gent compromesa, no deu de ser gaire difícil trobar la manera de unificar voluntats per buscar solucions als problemes d’atur i de risc d’exclusió social, entre tots i totes.

Per exemple, el passat 6 de juny es va encetar una nova associació Impulsant, a Sant Joan Despí. En aquest projecte es barregen les il·lusions de gent que venim d’àmbits molt diferents. Gent implicada en associacions, entitats o feines de caràcter social, i que volem assolir com a repte  treballar per la inserció laboral i la normalització de la vida de les dones amb risc d’exclusió social i laboral. Tot i que les dones hem estat sempre un dels col·lectius més vulnerables,  sabem que moltes vegades quan parlem de risc d’exclusió no som conscients de la nostra fragilitat, de com som de vulnerables tots i totes nosaltres. Un mal dia ens podem despertar sense feina, sense casa... o adonar-nos que el nostre banc amic ens a deixat sense estalvis, i llavors descobrim que la manca de justícia social és la responsable de tantes desigualtats socials.

 I aquestes desigualtats han estat l’origen d’accions per part de la gent de Sant Joan que  pateix l’atur, o gent que se sent enganyada per les seves entitats bancàries.

És molt important que l’administració local, l’equip de govern de l’ajuntament comenci a fer ressò de les inquietuds de tota aquesta gent que potser estadísticament només som un tretze per cent, però és de sentit comú i de dret democràtic fer un exercici d’inclusió i no menysprear   la marginalitat dels nombres , i caure en la contradicció de ser  sospitosament responsables d’aquest risc d’exclusió, en part per desavinences ideològiques.

La meva reflexió inicial vol fer parar l’atenció en la necessitat de trobar un espai comú. Homes i dones  hem de tenir el mateix objectiu d’igualtat i compromís. Les persones ens hem de comprometre individual o col·lectivament, i l’administració ha de compartir aquest compromís  amb corresponsabilitat, honestedat i transparència.

Hem de crear, entre tots i totes, un espai comú de debat. On la ciutadania pugui exercir el seu dret a la informació.  Un espai comú des de el qual poder analitzar i avaluar les politiques públiques. Un espai comú des de on impulsar iniciatives per modificar les lleis, o les normatives municipals que creiem injustes.

Per això els diferents col·lectius de Sant Joan i l’administració hem de tenir com objectiu prioritari, el foment de la participació, totes i tots ens hem d’implicar per anar dibuixant el món local que desitgem.