La sostenibilitat de la vida

"Per comença dibuixem una quadricula al terra amb guix, un gest que s’ha repetit al llarg del dels segles. La xarranca el joc de la vida, representa el recorregut de la terra fins al cel, un viatge d’anada i de retorn que simbolitza els cicles de la vida. "

Res ha canviat. Encara és molt fàcil pensar que les dones ens ocupen de la cura, de la mateixa manera que en altres temps, però ara la qüestió s’agreuja perquè la importància de la tasca que duem a terme les dones no es reconeix socialment. Això és així  perquè mai no s’ha percebut la cura com la sostenibilitat de la vida.

"La majoria del recorregut al fem amb un sol peu, mantenint l’equilibri. Per tant en primer lloc cal reflexionar sobre què és la cura i quin paper juga.

Una definició clàssica de la cura al·ludiria a l’acció estricta de cuidar. Què vol dir cuidar?"

Cuidar és una acció vinculada directament a l’atenció i a la dependència.

 Les persones necessitem ser cuidades desprès de néixer i, a mesura que creixem aparentment som menys dependents fins que a l’ultima etapa de les nostres vides,  tornem a dependre de la cura. Malgrat   la suposada autonomia que ens brinda l’adultesa, la cura no deixa de ser imprescindible durant tota la vida.

"Hi ha caselles on es poden recolzar els dos peus i descansar, en d’altres, col·loquem els peus en caselles diferents per fer una giragonsa i tornar".

Mentre que el treball de fora de la llar ha dignificar els homes, el treball domèstic ha invisibilitzat les dones.

Amb tot,  l’accés de les dones al mercat laboral no ha estat un èxit . Les dones actualment continuem atrapades en el rol de cuidadores, complementem el treball extra domèstic amb les principals responsabilitats de la cura. Per això diem que la dona es configura sota el model pervers de la doble presència. Els homes continuen molt poc implicats en les tasques de la cura i la majoria de les dones, per altra banda, ocupem feines precàries.

"També hi ha caselles que desqualifiquen, i envien a les persones fora del joc".

Mentre tant,  les necessitats de la cura s’han anat incrementant a causa dels canvis social... augment de l’esperança de vida, l’envelliment de la població, la valoració de l’oci... No hi ha capacitat per cobrir totes les demandes de la cura, i l’estat no garanteix cap mena de suport.

Per tot això hi ha expertes que defensen que estem experimentant una Crisi de la cura. Crisi que va començar molt abans de l’actual perversa crisi financera (primer els diners, els bancs, i després les persones)

Hem de prioritzar la crisi de la cura, perquè la sostenibilitat de la vida depèn de com la gestionem.

"Les dones portem tota la vida saltant caselles, tornant a començar una i altra vegada , tossudes i embrancades, decidides a inventar nous itineraris, desfer els nusos que ens atrapen. Si alguna cosa hem aprés és ha tenir paciència i el valor de la col·lectivitat, la creativitat i la cooperació".

Reflexions i sintesis, sobre l'article del  Sindillar "Qui cuida a qui?" i

Eva Fernández, La Xarranca  (Diari Directa 272 9 de maig  de 2012)